Anem a pensar que al final les coses van al seu lloc i la justícia impera
sobre la injustícia, encara que siga una mica tard. En el cas que ens ocupa,
justícia mínima amb un documental, estrenat fa poc més d'un any i que rodant
pels pobles ara ha arribat a Guadassuar (4 persones a l’inici de la projecció i
12 quan acabà).
I és que el paper d'Al Tall en la música tradicional valenciana no ha sigut
mai suficientment reconegut ni valorat, no sols per les persones que no els
escoltaven, sinò pels mateixos seguidors de les seues actuacions i discos.
Perquè a banda dels concerts en directe i les gravacions, hi ha un element
desconegut i potser més important encara en l’activitat dels membres del grup,
que és la continua investigació, recollida i estudi de la música de tradició
oral. La Fonoteca de Materials és la prova més evident.
La música de tradició oral ha anat diluint-se al llarg de la segona
meitat del segle XX fruit del canvi radical de la societat i de l’aparició de
la música gravada. En eixe context Al Tall ha suposat la garantia, manteniment
i reconversió –seguint la línia de la riproposta
italiana– de la nostra música tradicional que anava desapareixent al llarg
d’eixes dècades.
Encara que Al Tall mai a actuat a Guadassuar, el poble sí que ha tingut
relació amb alguns dels seus components, una relació més estreta del que ens
pensem.
Vicent Torrent, l'ànima del grup, coneixia ja sobradament la joia de les
Danses de Guadassuar. Aquell dia de finals de novembre de 1997, al seu despatx
de la Conselleria de Cultura no va dubtar ni un segon en publicar el meu
treball sobre esta festa en un nou volum de la Fonoteca de Materials. Una gran
sorpresa. Que fàcil semblava publicar alguna cosa; quasi mai és així. El que
ocorria era que es tractava d’un tema important mai tractat i se li presentava
la feina feta. Tan ràpid va ser, que l'estiu del 98 es va presentar el disc amb
l'estudi inclòs.
Enmig, moltes hores de treball, de reunions, de viatges a València, de més
hores d'edició als estudis Tabalet d'Alboraia... (la meua dedicació exclusiva
durant diverses setmanes). L'Ajuntament de Guadassuar es va fer càrrec de les
despeses de fabricació (la resta de la butxaca pròpia i, com sol ser habitual,
tristament, ni les gràcies per part de ningú a qui ha fet la feina) i el disc
al carrer.
Aprofitant l’ocasió, Vicent Torrent va ser Cap de Dansa dimarts de Danses
al carrer la Creu i Ausiàs March. Regalà a Guadassuar, a més de les paraules,
una cançó creada per al moment que cantà enmig del parlament. Eixa mateixa nit,
després de la Dansà, es va fer la presentació oficial del CD a la placeta de les
Monges amb lectura de la poesia de Rafael Súria sobre les Danses, amb paraules,
músiques, i amb imatges de l'artista
Vicent Boïl, projectades sobre la paret de la Casa de Pedra.
Arran les converses al llarg de l'any per a la publicació del disc, tant
Vicent Torrent com altres companys seus descobriren més tresors de Guadassuar i
quedàrem en què vindrien de nou a gravar quan posaren en marxa el següent projecte
de la Fonoteca: els Cants de l'Aurora.
Així va ser. A l'entrada de l'Antiga Cambra Agrària –per qüestions
acústiques– s’amuntegaren un quants músics i uns quants cantaors i es portà a terme la gravació. Vingué de nou Vicent
Torrent acompanyat per Josemi Sánchez, col·laborador ocasional d'Al Tall.
Amb Vicent vaig contactar per al primer intent de publicació del Cançoner de Guadassuar –encara en vida
de l’autor– en el recentment creat Institut Valencià de la Música. Més tard, el
2005, tornà a Guadassuar per a intervindre en les Jornades sobre llengua i
tradicions a l’IES de Guadassuar demostrant una vegada més el seu immens saber,
experiència i maneres d’observar.
“Com va per Guadassuar?”; “i les Danses?”. Són les seues preguntes quan
te’l trobes, siga en el context d’un
concert, en el tren o en qualsevol altra ocasió, com fa un parell d’anys el dia
del Cant d'estil al Convent del Carme de València, conversa a la qual es va
sumar la malaurada Inmaculada Tomàs. Tots parlant de Guadassuar.
Jordi Reig, company als estudis de Musicologia al Conservatori de
València, es va quedar descol·locat quan el professor li digué que no li podia
ensenyar res sobre música tradicional valenciana (folklore es deia aquella
assignatura). Eixe era el panorama.
El vaig cridar per a ser Cap de Dansa el 2005 i ens deixà també un dels
parlaments més erudits i professionals que s’han pronunciat. Més recentment li
devem a Jordi la col·laboració desinteressada al Cançoner de Guadassuar, un pròleg que li vaig demanar quan estàvem
corregint, refent i reconstruint els dos editors –J.
Enric Mut i jo mateix– el Cançoner.
Pensàrem que un text de Jordi donaria una perspectiva complementària i més
actual al llibre i que augmentaria el valor de la publicació. Així va ser.
Tant Vicent Torrent com Jordi Reig fan referència a Guadassuar als seus
respectius llibres sobre música tradicional valenciana, l’un del 1990 i el
segon de 2011.
I Manolo Miralles l’hem vist d'espectador algun dia Nadal en la breu
actuació de la Banda de Guadassuar a la Plaça Major (per qüestions familiars).
Ara, ningú el parava per demanar-li autògrafs, ni tant sols per saludar-lo i
agrair-li la seua llavor, més bé, passava totalment desapercebut.
Al documental Sempre Al Tall
apareixen altres personatges que d’una manera o altra han passat per
Guadassuar: Pep Botifarra, que ha estat cantant al nostre poble en sis
ocasions, Carles Dénia, que vingué el juny convidat pels Amics de les Danses, o
Maribel Crespo que actuà el passat any amb Sis
veus per al poeta.
Aquell dia de la presentació del CD de la Fonoteca, aquell dimarts de
Danses del 98, entràrem per la vesprada a les Monges, a la Casa de Pedra, per
resoldre qüestions tècniques per a la nit. Encara no era la Biblioteca. Dins
l'edifici que coneixiem –aquella escola infantil amb capella i vivenda per a
les monges– hi havien cates fetes per
especialistes. Havien descobert uns arcs i uns grossos pilars desconeguts per
als guadassuarencs fins el moment. Eixos elements arquitectònics de valor, amb
la intervenció d’eixos especialistes, van ser adequadament retrets i passaren a
augmentar el valor d'aquell antic edifici.
Al Tall ha retret i conservat també elements que s'estaven perdent per a
posar-los en valor i preservar la nostra identitat i cultura, fugint de la
globalització i la homogeneïtzació.
I Guadassuar no hauria de permetre que les restes arqueològiques
que li queden en cultura popular siguen anul·lades, globalitzades, xafades (efecte panderola roja) per altres festes
i manifestacions que tenen o volen tindre
tots. No hauríem de deixar que ningú del poble tapara amb porlam eixes restes de pedra i tampoc que ningú de cap poble veí
les tapara amb algeps, ni que ningú més, vinga d’on vinga, les cobrira amb cap
material que ens venguera o regalara per més modern i millor.
La Casa de Pedra, un edifici únic (i propi). La nostra cultura popular
també.
Vergonya cavallers,
vergonya, l’últim disc d’Al Tall.
