Qui no fa de pregoner
qualsevol dia de l’any? Què és sinó la desmesurada quantitat de missatges que
enviem diàriament pels diferents canals de la xarxa? I el que fem dia a dia en
les nostres feines, a casa...?
Ara, altra cosa és el
pregó de la Fira. El moment, el lloc. Dir coses sobre el teu poble, coses que van
a escoltar. Sense dubte és una bona ocasió per a mirar al voltant, per a mirar
arrere i avant, per a observar, per a fer un anàlisi, personal, clar. Guadassuar, inici de 2017, la seua festa gran
d’hivern.
Perquè indiscutiblement
este poble té dos festes extraordinàries fora del comú, dos grans pilars festius:
la Fira i les Danses. Ninguna de les dos les medim amb anys o amb dècades sinó
amb segles. Que quede clar per a començar. Cap altre poble, absolutament cap,
ha conservat dos monuments com estos. No som dels que han perdut les seues celebracions
i tradicions per les raons que siga i han hagut d’optar per una de les dos
solucions: copiar-ne d’altres llocs (globalització-homogeneïtzació de les
festes) o inventar-ne (amb més o menys gràcia
i fortuna). Nosaltres estem en un
reduït i selecte grup de pobles que hem resistit.
La Fira i les Danses. L’una
en hivern i l’altra en estiu. Es compensen en la distància, l’una és el
contrapés de l’altra. No necessitem cap absurd mig any de ninguna d’elles. La
gana de festa quan fa mesos que ha passat una la cobrim i la sanem amb l’altra gran
festa, sense més, sense repeticions descafeïnades de cap tipus.
Dos festes contraposades,
equilibri perfecte. Remat de l’hivern amb benvinguda de la llum que anuncia la
primavera i remat de l’estiu amb anunci de la tardor. Com el sol i la lluna, el
dia i la nit. L’una durant el dia que no fa fred, l’altra durant la nit que no
fa calor, l’una acull forasters, productes i activitat forana per tot el poble,
i l’altra es concentra cada nit en un punt, en nosaltres mateix.
I què tenen en comú?
Precisament elements molt importants que ens defineixen als guadassuarencs,
elements als quals no solem donar atenció per quotidians que resulten.
A més de que ambdues
contenen un alt component cultural, també històric i antropològic, trobem que
són festes de tots i per a tots –en una societat
cada vegada més individualista i sovint més egoista–. És veritat que tenen els
corresponents festers que vetlaran per elles i que seran els responsables de
que tot vaja bé, però no és una tancada comissió l’únic col·lectiu que gaudeix
de la celebració sinó que els festers treballen per als demés. Per altra banda,
qüestió no menys important, tenim que les dos festes ocupen un espai comú: el
carrer. Festes col·lectives, festes obertes, festes mediterrànies.
Totes dos han perdurat
vives i s’han anat adaptant als temps, transformant-se lògicament, però
conservant, –de moment– el més valorable.
Posseïm el més significant.
Gil Manuel Hernández, sociòleg i antropòleg, insisteix en la concepció de “la
festa com a fet social total, més enllà de possibles mirades epidèrmiques o
tangencials.” Diu que “Atesa la seua complexitat social, la festa es converteix
en un importantíssim observatori de l’esdevenir històric, en una manifestació
sociocultural que tendeix a reflectir les característiques dels grups humans
que la celebren.” I això és el que passa
a Guadassuar.
Com som! Qui no s’ha
preguntat en alguna ocasió per què a Guadassuar totes les cases tenen llum al
carrer?, cosa que no ocorre en els altres pobles. Per què? Per a què? És un
senyal d’eixa manera de ser, d’eixa manera de viure. I què dir dels dies
assenyalats en el calendari en els què eixes llums de tot un carrer queden
enceses durant tot un dia!, de vegades jornada rematada amb un sopar del
veïnat, que en més d’una ocasió ha acabat ballant les Danses amb les canturel·les
dels veïns.
Sentar-se a la porta del carrer a prendre la fresca,
passar-te un tros de matí o vesprada al cantó fent un barret inconscient del pas del temps, sopar amb les més
diverses amistats... És el que Honorio Velasco –una de les màximes figures de
l’antropologia cultural– denomina “ilusión de comunidad” o el nostre Antonio
Ariño “cohesión de la comunidad”. Exactament el que ocorre
a Guadassuar. Qui més que nosaltres té
interioritzat el sentiment de ser d’ací? Quantes vegades hem escoltat: “allà on
vas te’n trobes de Guadassuar”, però no és que te’ls trobes, sinó que t’alegres,
no et quedes indiferent, i sol ocórrer que des d’eixe dia saludes la persona en
qüestió amb més efusivitat quan la veus. Una manera de pregonar el nostre
origen.
“El patrimonio no existe
en sí mismo, sino que como las identidades, se construye socialmente." Això hem fet a
Guadassuar, construir un patrimoni i una identitat de manera quasi inconscient
amb un alt component social.
Amb dos monuments com la
Fira i les Danses, Guadassuar no necessita inventar res, no necessita copiar cap
element de fora, tenim material suficient. El nostre patrimoni ha de ser
referent i enveja per a altres pobles. També les nostres actituds cap a ell. A
Guadassuar no necessitem una Mojiganga de Titaguas, unes Danses de Bocairent,
una Processó d’Algemesí, un Sexenni de Morella, un Misteri d’Elx... Estes
festes i unes poques més, entre les que nosaltres ens trobem, “han aconseguit
salvar el temps i la història” i perviuen “amb la mateixa virginitat de fa
segles” com deia Toni Mestre. Com es llegia ja a
aquella Novena
a Sant Vicent publicada a Xàtiva el 1865 –i erròniament atribuïda al mestre
Cuevas–, ho fem “desde tiempo inmemorial” i a més, la nostra festa és
“verdaderamente digna de imitación”.
Només falta que ens ho
cregam, que sigam conscients del que tenim, del que hem conservat i del que hem
de fer, sobretot del que hem de fer en una societat com la nostra que es
transforma ràpidament, que tendeix a l’individualisme, a l’èxit ràpid i al poc
esforç, a magnificar el més insignificant, a que ocórrega tot ràpid, a convertir-se
en entès l’últim que arriba, bé perquè mai s’havia donat compte del tema, bé
per l’impuls d’un moment.
Un il·lustre pedagog
insistia en que per a ser un bon professor –aplicable també a qualsevol altre
afer o dedicació– són imprescindibles dos elements: ser crític i estar
actualitzat. Ser crític significa tindre una opinió formada, un criteri, clar
és, partint d’una base sòlida; significa també autoavaluar-se,
autoanalitzar-se, mirar-nos a l’espill i reconéixer en què ens estem equivocant
per tal de rectificar i millorar la nostra tasca (encara que de vegades no ens
convé comprovar què estem fent malament). Estar actualitzat vol dir ser
coneixedor de què estan fent altres persones sobre el nostre àmbit, matèria o
disciplina, aprendre d’elles i admetre quan estan més encertats que u mateix, també
deixar qüestions en mans dels més entesos que nosaltres. Quasi res!
I és que en la presa de
decisions hauríem de deixar actuar els especialistes. Seria allò de la autoritas romana, el fer cas a les
persones que saben per la seua trajectòria vital, l’autoritat perquè saben
(front la potestas que seria
l’autoritat en funció del càrrec que s’ostenta). La intuïció i les bones
intencions són correctes si estan fonamentades, sinó, correm el perill en caure
en La tradició mal entesa que canta
Carles Dénia.
Quede clar que a
Guadassuar no som perfectes. No es tracta de mirar-nos el melic, sense eixir de
la terra de Bernat, com es sol dir, i creure’ns els millors del món. A més, sol
ocórrer que tant de pensar, tant d’observar, ens porte a l’inconformisme, a
eixe sentiment d’amor-odi que ens fa preguntar-nos, per què la gent no es dóna
compte de...? com permeten...? (com és possible que hagem deixat decaure tant
la Fira?, quina ha sigut la despreocupació per a que els tres edificis de més
d’alt valor artístic tinguen annexat altre edifici absurd?, per què...?; o a
altres nivells, com podem organitzar festivals flamencs i deixar morir el cant
valencià, d’igual valor?, per exemple).
No hauríem de permetre
que les nostres dos grans festes que han perdurat al llarg dels segles queden
en “una closca buida de sucs i de sentit” com diu sàviament el citat Toni
Mestre, no hauríem de deixar que es convertiren en festes que “Ja no venen de
la terra, de la història, i, ignorants, ens dediquem a repetir mecànicament
rites i cerimònies que no entenem. Una ignorància que ens porta a la
mistificació, a la falsificació de la festa. Així, n’exagerem uns trets i en
negligim uns altres. Mesclem el que no s’adiu i separem el que anava junt.
Oblidem el fonament i ens perdem en adorns totalment innecessaris.”
Com diu l’escriptor castellonenc
–i excel·lent observador– Manuel Vicent en un dels seus articles, es tracta de
“tener clase”. A Guadassuar la tenim, i no és falsa modèstia. Tenim eixe “don
enigmático que la naturaleza otorga”, el poble té eixa “secreta seducción” i
per tant hem d’aspirar a “no perder la dignidad”. Hi ha molt de camí
avançat al nostre poble.
Dos festes que són
història, que són identitat única (no globalitzada), que són cultura. Cultura
entesa no com a sèrie de coneixements adquirits sinó en la seua accepció més
antropològica com conjunt de tradicions, costums i formes de vida d’un poble, i
també sociològica com conjunt de valors i comportaments que comparteixen un
grup de persones.
No hauríem d’oblidar la
cita aquella que diu que “La cultura dóna a l’home la capacitat de reflexionar
sobre sí mateix. És ella la que fa de nosaltres éssers específicament humans,
racionals, crítics i èticament compromesos. A través d’ella discernim els
valors i efectuem opcions. A través d’ella l’home s’expressa, pren consciència
de sí mateix, es reconeix com un projecte inacabat, posa en qüestió les seues
pròpies realitzacions, busca incansablement noves significacions, i crea obres
que els trascendeixen.” Gran frase, que sovint,
com altres, es queda en el paper.
Tenim la societat que
tenim. Alguna cosa sí que es pot fer. No abunden els exemples en que es facen
les coses sense cap intenció ni lucrativa, ni de poder, ni de protagonisme
(diners, manar i eixir en la foto, dit d’altra manera). Un o més d’un d’estos
ingredients està sempre present. Però fer les coses ben fetes no costa tant.
Com va escriure altre gran observador, Antonio Muñoz Molina, només és tendir
cap a “Un cierto amor por el propio trabajo,
una atención cuidadosa hacia lo que se está haciendo”, perquè moltes coses “siguen
malográndose no por falta de talento, sino por un hábito inveterado de
chapucería y negligencia, de abandono al desaliño de lo más fácil.”
Mirem. Repartició de la
Carn: el poble al carrer, la generositat des de fa segles, músiques i balls
exclusius del nostre poble que ningú més té, Gegants i Cabuts símbol de la
nostra història i riquesa (Séquia Reial, Cano, alqueries...), uns festers
orgullosos de portar el relleu de la torxa, una Banda centenària, un Toc del
Retorn que ens recorda la festa gran... un solatge de qualitat. El dia de Sant Vicent: tradicional esmorzar (“la
festa com a fet social total”), la més sumptuosa celebració religiosa de l’any
abillada amb les més valuoses joies (la solemne cerimònia, la creu
renaixentista, la talla, les vestimentes...), focs d’artifici que ens arrelen
(com en l’altra festa gran, la
pólvora de Sant Roc). Despertà i Rosari de l’Aurora: conservada viva, naixement del dia
símbol del camí que ens queda per recórrer, del temps que passa, quantitat
ingent de persones a les que no els importa matinar per mantindre la tradició, contemplar
com mouen les primeres llums del dia davant un edifici com l’excel·lent església
que tenim... Excel·lència, podríem dir.
El dia de la fira
i festa del patró,
quan els veïns anaven
devots en processó,
en feren una tira
en borda apropiació,
el terme retallaren
ballant,
molló a molló.
Ens podran furtar el
terme com diu este romanç tradicional de Guadassuar –El robatori del terme–, ens podran furtar títols, ens podran furtar
festes i més coses, però la nostra manera de ser, la nostra classe, no ens la poden furtar. Només
nosaltres som responsables de transformar-la o no, només els guadassuarencs
podem definir i triar com volem que siga el nostre aparador en una societat on
la imatge és tan fonamental.
Joan B. Boïls
Declaració de Mèxic, UNESCO, 1982.
