Anem de festa és el títol del llibret de la falla Josep Antoni-Puríssima Major de
l’Eliana. 117 de les 230 pàgines (en tapa dura) estan dedicades a les
principals festes valencianes: el Corpus de València, el Misteri d’Elx, els
Moros i Cristians, la Setmana Santa Marinera, el Sexenni de Morella, la
Processó d’Algemesí, la Tomatina de Buñol, la Fira de Cocentaina... i les
Danses de Guadassuar.
LES DANSES DE GUADASSUAR, FESTA ÚNICA
Joan B. Boïls
Guadassuar,
situat entre tres grans nuclis de població a la Ribera del Xúquer –Alzira,
Algemesí i l'Alcúdia– ha sabut i pogut conservar una sèrie de trets identitaris
que altres pobles han vist desaparéixer al llarg de la segona meitat del segle
XX. Entre ells tenim dos grans festes, una en hivern i una en estiu, que es
perden en la nit dels temps i que han arribat als nostres dies totalment
vigents i que formen part dels gens i de la vida col·lectiva dels seus
habitants: la Fira de Sant Vicent (documentada fa més de tres-cents anys) i les
Danses.
Per
tant, el poble i la seua activitat festiva ha romàs impermeable a les
globalitzacions i homogeneïtzacions tan freqüents en altres indrets que han
ocasionat còpies més o menys afortunades de festes d'altres pobles o invencions
de celebracions diverses.
Si en
parlar de Danses, el visitant espera contemplar un grup de balladors i
balladores que han assajat uns complexes moviments i abillats amb vestits
folklòrics, amb unes dolçaines i tabal..., doncs no és això el que trobarà.
Encara que es troben dins el context de les danses de carrer valencianes, el
que tenim ací és altra cosa, no ho anem a negar, en ocasions difícil d’entendre
per a qui no ho coneix i ho contempla per primera vegada.
Les
Danses de Guadassuar són del poble, és a dir, cap institució, organisme,
associació, etc. és propietari d'elles. Participa lliurement tota persona que
es presente a l'hora de l'inci en el lloc adient provist d'un parell de
castanyoles, sense necessitat d'inscriure's ni d'avisar.
El
moviment és molt simple, és el pas pla, sense passades que mai han existit. I
les castanyoles marquen només uns pocs punts rítmics, sense necessitat de
dominar-les.
Cada
una de les nits en què es celebren –de dilluns a dissabte de l'última setmana
sencera d'agost– es fa a un carrer diferent del poble. Els mateixos veïns i
veïnes del carrer l’adornen eixa vesprada penjant els paperets de
danses que formaran un sostre multicolor a la nit, a més de col·locar
fanalets casolans que il·luminaran el que allí passe.
Els
balladors i balladores, de qualsevol edat, disposats en dos fileres paral·leles
avancen d'un extrem a l'altre del carrer ininterrompudament fent només
l'esmentat pas pla. Després d'un breu descans es fa el mateix però en sentit
invers. Per fer-se una idea, estem parlant de centenars parelles que participen
espontàniament cada una de les nits.
Enmig
les dos files aniran els músics, exclusivament amb instruments de banda que
interpretaran, de memòria, sense partitura, i de manera monòdica (tots toquen el
mateix) les melodies pròpies de la Dansà amb el sol acompanyament de les caixes
que marquen el ritme de manera incessant per tal de guiar els balladors i
balladores –recordem, no professionals i no instruïts– en els seus simples
moviments. Per eixa mateixa raó les castanyoles no repiquen ni han de repicar,
sinó que marquen només les parts fortes per tal de compassar els moviments de
tota la diversitat de balladors.
Enmig
aniran també els festers de Sant Roc –per proximitat de dates, encara que les
Danses no són una festa religiosa– amb els seu enorme garrot, representants de
l'ordre no escrit, vigilants testimonials de que el funcionament siga el
correcte.
I ens
queda el més sorprenent de tot, la indumentària. Els balladors i balladores han
de participar vestits d'alguna cosa, perquè el concepte és vestir-se per a
ballar, no disfressar-se. Aquest terme no s'utilitza i a Guadassuar, es diu trage
de Danses. Són d'allò més variats i originals amb tota mena de materials
(teles, materials reciclats, paper...), més o menys elaborats. Cada nit ha de
ser diferent, i diu la tradició que ha de ser confeccionat pels mateixos
balladors i balladores.
Aquesta
part central que és la pròpia Dansà està envoltada de tot un ritual. Abans, a
les nou de la vesprada, un Passacarrer des de la Plaça Major fins el carrer
corresponent. Després de sopar, de nou el Passacarrer pel lloc on es va a
ballar, a continuació l'Eixida des d’una casa del carrer, i després el Cap de
Dansa, cada una d'elles amb una melodia pròpia i única, i el Cap de Cansa amb
un parlament per part de la persona responsable eixa nit d’incitar els
guadassuarencs a ballar. En finalitzar la Dansà es fa el Danseret, una espècie
de pasdoble –monòdic també– que accelera progressivament de la mateixa manera
que els fandanguets que tanquen les dansaes folklòriques. Encara que la música
és de tradició oral, es conserva la melodia del Fandanguet que s’utilitzava
abans de ser substituït per aquest pasdoble a principis del segle XX.
Però a
més de tots aquests trets, queda el més important, l’element sociabilitzador.
El poble participa sense cap distinció, queda per a ballar, per a fer trages,
per a sopar, per a vore les Danses obrint les cases pròpies als veïns, oferint
cadires... el poble s’articula durant la setmana, cada dia d’una manera
diferent i ocasiona relacions diverses entre les persones més diferents, en
escenaris diferents. En definitiva, articulació social.
El
poble és el propietari de la festa, el poble s’organitza sense normes escrites,
el poble gaudeix del que sent com a propi. És la consciència de col·lectiu, la
cohesió de la comunitat.
Les
Danses de Guadassuar s’han mantingut vigents al llarg del temps, mai han deixat
de celebrar-se i han sabut adaptar-se als canvis dels temps, tot de manera
espontània per part del propi poble (per això no es conserva cap documentació).
Les
seues particularitats les fan una festa única. No té cap sentit traure la festa
del temps en què es celebren –l’última setmana d’agost, per la nit– i del seu
l’espai natural –els carrers del poble–. Qualsevol intent d’extraure,
d’exhibir, de traslladar, suposa perdre la major part dels elements que li
donen valor.
Com a
festa única que és, el 2012 l’Associació Amics de les Danses de Guadassuar, com
a representant d’eixe ens col·lectiu que és el poble, presentà expedient per
tal que es reconega com a Bé d’Interès Cultural. El 1998 ocupà un volum –el 27–
de la Fonoteca de Materials de la Conselleria de Cultura. El 1985 va ser
declarada Festa d’Interès Turístic pel Ministerio de Transportes, Turismo y
Comunicaciones.
I els
principals especialistes han parlat o han escrit sobre les Danses de
Guadassuar:
Fermín Pardo:
“un monument de cultura immaterial fet per
totes les persones que participen en elles”.
Carles Pitarch:
“són recialla molt curiosa dels
antics balls públics valencians amb dolçaina anomenats 'Danses i
folies' [...] l'Eixida, que no és més que una antiga jàquera valenciana del
segle XVII, mateixa època de les danses i del fandango o folies finals”.
Josep Vicent Frechina:
“constitueixen un cas ben singular per la
seua pròpia naturalesa i per la puixança amb què s’han integrat en la
contemporaneïtat sense necessitat de recuperacions folkloritzants, discursos
autolegitimadors o intervencions institucionals.”
Jordi Reig
“que
tinga una vigència social i una vitalitat tan envejables com la que té ací al
poble és, sense cap dubte, un tresor. [...] Esta riquesa patrimonial musical
s'ha d'inscriure en el marc de la tradició mediterrània, ja que és en aquest
àmbit sociocultural on la nostra música pren sentit i significació al llarg de
segles de contacte recíproc entre els pobles que banya”.
Toni Mestre:
“són un tresor que els valencians hem heretat
de la tradició, de la història. [...] Les vostres Danses són perfectes. No
els cal res per a ser un monument d’extraordinari valor.”
