Sant Roc és un
dels sants més festejats arreu de les terres mediterrànies. Inclús a alguns
pobles es celebra l’endemà el dia del gos. (Tranquils que no és una errada, no s’ha
colat un escrit per al programa de festes d’estiu. De seguida apareix Sant
Vicent i l’Aurora. Un poc de paciència.)
Vallanca, per exemple,
és un dels nombrosos llocs que li fa festa a Sant Roc. Que on està eixe poble? Amb
poc més d’un centenar d’habitants censats, es troba al Racó d’Ademús, és un
dels set pobles que l’integren. A Vallanca, el setze, el dia Sant Roc –el patró
de la Real Villa– es fa una processó.
Fins ací tot normal.
Però anem
primer amb els detalls. Pel matí pugen els Sants de la Pedra de l’església a
l’ermita, a uns quants metres de desnivell, i aprofitant el viatge, baixen a
Sant Roc a l’església. Tot amb música de pita, que és com denominen la dolçaina
en estes terres.
Per la
vesprada, processó del sant, ara, de l’església a l’ermita, de porta a porta. La
tanca una banda de música –forana– i a més huit persones ballen el ball dels
arquets, reintroduït recentment amb la utilització de músiques pròpies del
poble, de la mateixa manera que els gegants i cabuts de la nostra Repartició de
la Carn. Iniciativa, com ocorre en les coses ben fetes, d’una persona que sap
del tema, Fermín Pardo.
I què té a vore
esta celebració amb Guadassuar? (Un poc més de paciència.)
El quid de la
qüestió el trobem en el de porta a porta del títol. I és que tant
la porta d’entrada de l’església de Nuestra Señora de los Ángeles, com la de
l’ermita de Sant Roc, inici i final de la processó, són portes procedents de
Guadassuar.
El cas és que l’any
1967, Francisco Monleón, de Vallanca, és destinat com a guarda forestal a Guadassuar.
Curiós també, procedent d’un terreny tan abrupte, anar a treballar de guarda a
la Ribera, clar és, guarda de la Garrofera. Home afable i de fàcil paraula,
molts dels assidus d’aquells anys a la nostra muntanya encara el recorden.
El primer assumpte
a resoldre pel senyor Monleón fou trobar un mapa on apareguera Guadassuar.
Després es trasllada al nostre poble amb la seua filla major i intenta resoldre
el segon assumpte, allotjar-se al nostre poble en no haver cap pensió, fonda,
hotel (qüestió que perdura encara). Ho fa a una habitació dalt del bar que
existia enfront del Catòlic. Mesos després ja vindria la seua dóna, a més de dos
filles i un fill que faltaven.
Bé, l’home, en
vore que moltes cases de Guadassuar estan substituint les seues portes de
mobila per altres de materials més
moderns va adquirint eixes portes rebutjades i les va traslladant a
Vallanca. Algunes s’instal·len a cases particulars tant d’eixe com d’altres
pobles del Racó, reemplaçant altres de fustes de menor qualitat... i dos
d’elles tenen una història particular.
El 1976 es
derrueix a Guadassuar la capella de l’Aurora, un annex a l’església, o millor,
al campanar, situada a la seua dreta, que havia sigut construïda el 1843 per la
Confraria de Nostra Senyora del Roser (aclarim que el terme confraria no té res a vore amb la
Setmana Santa). Les seues enormes portes amb la coberta metàl·lica de color
gris i gravades van a parar també a Vallanca. El senyor Monleón les dóna anys
més tard per a ser col·locades a l’ermita de Sant Roc després de ser adaptades
a la seua menuda entrada. Això ocorre el 1991, per a la festa de Sant Roc, quan
aprofita per recitar allí mateix uns emotius versos. És l’únic any que les veu
al lloc, doncs mesos més tard mor.
Per altra banda
tenim les portes del bar Cultural, a Guadassuar, que estava situat enfront de
l’església, on actualment trobem la sucursal d’una entitat bancària. Aquell bar,
quan el poble tenia bars que eren lloc de reunió i estaven al centre del poble,
quan el carrer Major era l’artèria que donava vida al poble, que mostrava que
era un poble viu, aquell bar vigilat permanentment pel Sant Vicent de la façana
de l’església, situat allí dalt des de 1578, tot seriós amb mirada fixa a la
casa d’enfront. Eixes portes del Cultural –quin nom per a un bar– són ara les
portes de l’església de Vallanca, inicials gravades incloses en cada una
d’elles. Havien sigut guardades per a la filla major del senyor Monleón però en
no haver-se utilitzat foren col·locades el 2005 a l’església de Nuestra Señora
de los Ángeles, del segle XVII.
Així, tots els
anys hi ha a Vallanca una processó de porta de Guadassuar a porta de
Guadassuar. No és fàcil imaginar el trajecte de poble a poble en les carreteres
i mitjans d’aquelles dècades. Dos portes, per cert, que al nostre poble
estigueren quasi enfrontades. Quantes fires han vist transcórrer davant
d’elles! Quantes processons de Sant Vicent i de Sant Roc, quantes despertaes i rosaris de l’Aurora han passat
prop d’elles!
Unes simples portes, però a la fi, patrimoni local que no se li dóna
importància i acaba reubicat, patrimoni guadassuarenc. Gràcies a això es
conserva, podem dir. Quant que ha desaparegut! Quant que no sabem res! Altra
part del patrimoni, potser, està en algun lloc desconegut més que res perquè no
és fàcil de destruir: les nombroses entrades de carro eliminades igualment per la modernitat, els rastellets de
pedra del Ravalet, la campana de la Casa de Pedra... Xicotets elements
recuperables front a cases representatives enderrocades ja irrecuperables.
Per sort, els
dos exemples que ens ocupen de les portes del Cultural i de la capella de
l’Aurora els podem visitar. Una excusa per a conéixer llocs diferents. Una
visita al Racó, a Vallanca, a disfrutar del silenci, de la natura... No està
tan lluny. (Pensem el que costa arribar a la platja un diumenge d’agost o
eixir de Mestalla un dia de partit).
Els pobles són
per a gaudir-los tots. De la mateixa manera que a Guadassuar vénen forasters a la
Fira –ara menys que abans– i compartim carrers, espais, persones... igual podem
conèixer i disfrutar d’altres localitats. Com visitar altres fires, altres
festes, semblants o diferents. Observar, comparar... formar-se una opinió i un
criteri amb fonament. I si tot això servira per a ser més conscients del que
tenim, valorar-ho més i intentar millorar-ho, seria una gran sort.
Joan B. Boïls
pdf
