EL VIOLONCEL DE BACH EN dsp

Si diem que Guadassuar és una referència dins el món de la música antiga (música amb criteris i instruments històricament fonamentats) no és cap exageració. Sense detindre’ns a desenvolupar la trajectòria de La Dispersione, agrupació de caràcter professional sorgida el 1999, només cal fixar-nos en el prestigi del Curs de Música Antiga –iniciat el 2003–, i faltava, el 2016, la creació del segell dsp.

Així, si fa uns mesos es publicà, The Curtain, el quart disc de l’agrupació, ara apareix el segon títol del segell discogràfic de Guadassuar dsp, un doble CD amb la integral de les 6 suites per a violoncel sol de J. S. Bach.

El seu intèrpret, Leonardo Luckert, estretament lligat a la Dispersione i també al Curs de Música Antiga. (Moltes persones del poble el saluden quan es troba per ací quasi com un guadassuarenc més).

Professor de viola da gamba a Sevilla, presenta en esta gravació, d’entrada, una versió amb violoncel barroc quan només n’existia una portada a terme per intèrpret espanyol (en realitat tres violoncels ha utilitzat en l’enregistrament realitzat a l’Auditori de Guadassuar). Partint de l’excel·lent tècnica que ens demostra cada vegada que es posa junt a l’instrument, les versions són lectures molt meditades i madures després d’interpretar-les en concert en nombroses ocasions, amb interessantíssimes aportacions personals derivades del seu domini de la viola da gamba. En definitiva, aportacions al terreny de la interpretació històrica i al de la interpretació d’esta obra en concret.

La presentació de la carpeta i el llibret criden l’atenció pel seu disseny. Dins, diu que com que “molt s’ha escrit sobre les sis Suites”, vol incloure una sèrie de poemes que l’han acompanyat en les interpretacions i gravacions de les suites. Són sis poemes, cada un d’ells dedicat a un color diferent, escrites per la seua mare, desapareguda fa poc de temps, i mai publicats.

Leo ha volgut que les notes del llibret –inclosos els poemes–i aparegueren en valencià. En primer lloc pel lligam amb Guadassuar, i en segon lloc per sentir-se valencià de naixement, en haver vingut al món a la Valencia de Veneçuela, una terra que va abandonar el 1992 per instal·lar-se a este costat de l’oceà.

Tot un luxe de gravació, tot un luxe de músic i tot un luxe de persona.

MÉS VERSIONS DE LA MUIXERANGA

Tercer volum de Versions de la Muixeranga d’Algemesí. Encara que res té a vore la Muixeranga amb Guadassuar ni tampoc la seua música, una de les versions que formen part d’este volum va ser gravada al poble, en concret a una casa particular (en ma casa). Es tracta d’un arranjament per a flauta de bec i orgue fet per Raül Carrión, professor del Conservatori de Torrent a la manera barroca. Les raons d’enregistrar-se en tan particular lloc: la relació amb la música antiga del nostre poble, l’orgue propietat de La Dispersione que anava a ser utilitzat en eixe cas i els dos intèrprets –David Antich i Ignasi Jordà– que porten molts anys lligats a Guadassuar. (A la presentació es va fer referència de manera anecdòtica al xiquet aquell que contemplava la gravació amb pijama abans d’anar a dormir).

Són 15 versions més que es sumen a les 12 del primer volum i a les 14 del segon, amb els més diversos estils musicals.

La Muixeranga, una música –l’original i les versions que d’ella es fan– que ens commou, ens identifica, ens arrela, però és d’Algemesí (com s’indica clarament a la portada d’este disc). Guadassuar té músiques, celebracions i elements identificatius del mateix nivell (o més, sobretot si et sents carabassot). Només cal tindre-ho clar i no pensar que tot allò que ve del poble del costat és millor mentre descuidem el que és nostre.

EL CANT DE LA TERRA

Molt probablement, a dia de hui, un dels millors ambaixadors de Guadassuar per les nostres terres i inclús més enllà.

El cant de la terra és el llibre-disc que ens ajuda a conèixer millor Pep Gimeno ‘Botifarra’, persona sensible com cap, amb una memòria prodigiosa i que tants anys porta al costat de músiques i dites orals. Publicat per l’editorial Bromera, ha sigut escrit per dos persones notables les quals ens endinsen en la figura de Botifarra, per una part Joan Olivares –altre faedor del seu poble, Otos– amb una conversa, i Josep Vicent Frechina amb un anàlisi de la seua producció.

Després de nombrosos discos gravats i centenars d’actuacions, Pep ‘Botifarra’ va vore complit un desig que portava temps intentant dur a terme: cantar i enregistrar el Bolero de Guadassuar. A partir d’eixe moment, fa any i mig, esta música l’acompanya constantment allà on va i l’ofereix al públic siga quina siga la formació del recital: amb rondalla, amb banda, amb el sol acompanyament de guitarra, amb la jazzística del disc junt Pau Cháfer...

Dos exemples només. El concert davant la Universitat de València el passat estiu amb la Banda de la Federació de Societats Musicals en la programació de la Fira de Juliol o l’escena en una de les presentacions fetes a diversos pobles de El cant de la terra, on dos xiquets de no més de cinc anys, sentats als genolls de les mares, entonaven el Bolero de Guadassuar al mateix temps que Botifarra el cantava. Se’l sabien tot.

Que una persona com Pep ‘Botifarra’ que ha aproximat la música tradicional valenciana –i de quina manera– a tot tipus de públic porte al seu equipatge el Bolero de Guadassuar no és qualsevol cosa.

I de segur que el tema no acaba ací i el lligam amb la música tradicional de Guadassuar tindrà nous episodis. Hi haurà més.