Els carrers deserts. Una
persona amb uniforme protector blanc i mànega en mà ronda el vehicle parat a
uns metres. Em ve al cap Fahrenheit 451
i Guy Montag, el protagonista de la novel·la de Ray Bradbury –portada després
al cine per Truffaut– que es dedica a cremar
llibres perquè són nocius per a les persones: fan pensar. Però no, ara la
pel·lícula que estem vivint és una altra encara que semble també de ciència
ficció. Perquè de sobte dos elements s’han instal·lat en les nostres vides de
manera totalment distinta a la que estàvem habituats: el silenci i el temps.
El silenci. En una
societat en la que el so i el soroll ens assetgen constantment i venen a
cadascú de nosaltres sense anar a buscar-los, ens trobem ara amb que el que ens
envaeix és el silenci, sense opció. Arthur Clark va escriure un relat curt
titulat Silence please on un jove
científic inventa una màquina per a anular el soroll i convertir-lo el silenci.
Poca feina tindria estos dies, de la mateixa manera que fracassaria altre personatge
literari, TC, figura central de El
vendedor de tiempo de Trías de Bes. Cap flascó comercialitzaria de segur
este imaginatiu negociant. La demanda de temps ha caigut fins a nivells
insospitats, perquè el temps, eixe cobdiciat bé que tant trobem a faltar en la
nostra vida rutinària ara el tenim en abundància, tot el que desitgem a la
nostra disposició. Consegüentment, allò que llegim a una de les seues últimes
pàgines i que tant ens feia pensar fa unes setmanes ara no té cap sentit: «el
sistema se ha adueñado de nuestro tiempo», més bé ara el temps ha anul·lat el
sistema.
Aprofitant l’abundància
d’eixos dos preats elements, pot ser una bona ocasió per a fer coses diferents,
una bona ocasió per a avaluar el nostre món, per a pensar. Per a revisar com
utilitzem el nostre temps, com tractem el nostre planeta, com ens tractem entre
nosaltres (amb el foment d’un enemic a qui odiar, per exemple). Només cal observar
que l’aire i l’aigua estan ara més purs que mai, una mena d’autoregulació clara
del desgavell al que ha arribat la nostra societat tecnològica i consumista, o
que ens adonem que podem escoltar els sons de la natura: pluja, vent, ocells de
primavera..., sense la companyia de motors incessants.
Una bona ocasió alhora
per a llegir, quedant tranquils que als vehicles que transiten pels carrers
deserts no va el senyor Montag i no ens van a cremar els llibres: podem pensar
lliurement. També una bona ocasió per a recuperar coses que hem perdut les
últimes dècades –a més del silenci i el temps– fruit de la societat tecnològica
que ja va tindre atrapada Mildred, la parella de Montag. Podria ser una bona
ocasió per a llançar un flotador a la tradició oral aniquilada per eixa
tecnologia. Estaria bé contar a casa aquelles històries que ens contaven els
nostres avis, aquelles dites, aquelles cançons anteriors a la globalització de
l’oralitat, les que ens definien i distingien com a pobles diferents i
diversos, històries transmeses dels seus avantpassats i històries personals de
les seues vivències, de la mateixa manera que d’ací anys els més menuts
comptaran als seus nets el que estan vivint ara. Recorde que un dels relats que
narrava la meua àvia es referia precisament a una foguera de llibres que
portaren a terme només començar la guerra, una pira de llibres no apropiats (sense la presència de
Montag). I no era ciència ficció, era altre tiempo
de silencio, el de Martín-Santos, on casualment el protagonista investiga
sobre un virus.
Potser llegint i
observant tranquil·la i silenciosament el nostre món desenvolupem una mica el
nostre pensament crític, eixe pensament crític que Guy Montag volia fer
desaparèixer en les seues batudes pels carres quan descobria qui llegia. «No és
necessari cremar llibres si el món comença a omplir-se de gent que no llig, que
no aprèn, que no sap» deixà escrit Bradbury.