PUBLICACIONS PRÒPIES

La Casa de Pedra fou en origen, fa ja uns quants segles, un almodí, un rebost de gra. Ara és una biblioteca, un rebost de llibres que alimenta la curiositat i el saber dels habitants de Guadassuar. Al seu temps, un llibre és un graner d’informació, un depòsit d’idees; un article també. I un blog pot ser un contenidor d’escrits propis i aliens que ens ajude a observar, a pensar, a reflexionar per a millorar, per a construir, i com no, que ens ajude també a gaudir.

·

·

22 de novembre del 2016

TASTA MÚSICA


Temps de música i músics.

L’Institut Font de Sant Lluís de València posa damunt la taula este menú setmanal que ens pot ajudar a engreixar en coneixements musicals. Una selecció de les milers de músiques de les que tenim a l’abast de manera senzilla en els nostres dies.

Recomanable no pegar-se cap fartera, rossegar bé i assaborir bé.

Bon profit!

14 de novembre del 2016

EL TELÓ

La Dispersione & Rocambolesc Teatre


Observeu bé el que vos envolta. Mireu bé el que ocorre, el que hi ha darrere el teló. I no es quedeu passius asseguts en un banc esperant a que es solucione per sí mateix.”


Encara més difícil que alguns músics i artistes aconseguisquen ser reconeguts i tinguen feina, encara més difícil és que algunes persones entenguen la importància de l’art, de la música, del teatre, de la dansa.”


“No conec a ningú que haja arribat lluny només pels seus mèrits.”


“Són temps de tempesta.”

4 de novembre del 2016

VISITANTS D'AL TALL


Anem a pensar que al final les coses van al seu lloc i la justícia impera sobre la injustícia, encara que siga una mica tard. En el cas que ens ocupa, justícia mínima amb un documental, estrenat fa poc més d'un any i que rodant pels pobles ara ha arribat a Guadassuar (4 persones a l’inici de la projecció i 12 quan acabà).

I és que el paper d'Al Tall en la música tradicional valenciana no ha sigut mai suficientment reconegut ni valorat, no sols per les persones que no els escoltaven, sinò pels mateixos seguidors de les seues actuacions i discos.

Perquè a banda dels concerts en directe i les gravacions, hi ha un element desconegut i potser més important encara en l’activitat dels membres del grup, que és la continua investigació, recollida i estudi de la música de tradició oral. La Fonoteca de Materials és la prova més evident.

La música de tradició oral ha anat diluint-se al llarg de la segona meitat del segle XX fruit del canvi radical de la societat i de l’aparició de la música gravada. En eixe context Al Tall ha suposat la garantia, manteniment i reconversió –seguint la línia de la riproposta italiana– de la nostra música tradicional que anava desapareixent al llarg d’eixes dècades.

Encara que Al Tall mai a actuat a Guadassuar, el poble sí que ha tingut relació amb alguns dels seus components, una relació més estreta del que ens pensem.

Vicent Torrent, l'ànima del grup, coneixia ja sobradament la joia de les Danses de Guadassuar. Aquell dia de finals de novembre de 1997, al seu despatx de la Conselleria de Cultura no va dubtar ni un segon en publicar el meu treball sobre esta festa en un nou volum de la Fonoteca de Materials. Una gran sorpresa. Que fàcil semblava publicar alguna cosa; quasi mai és així. El que ocorria era que es tractava d’un tema important mai tractat i se li presentava la feina feta. Tan ràpid va ser, que l'estiu del 98 es va presentar el disc amb l'estudi inclòs.

Enmig, moltes hores de treball, de reunions, de viatges a València, de més hores d'edició als estudis Tabalet d'Alboraia... (la meua dedicació exclusiva durant diverses setmanes). L'Ajuntament de Guadassuar es va fer càrrec de les despeses de fabricació (la resta de la butxaca pròpia i, com sol ser habitual, tristament, ni les gràcies per part de ningú a qui ha fet la feina) i el disc al carrer.

Aprofitant l’ocasió, Vicent Torrent va ser Cap de Dansa dimarts de Danses al carrer la Creu i Ausiàs March. Regalà a Guadassuar, a més de les paraules, una cançó creada per al moment que cantà enmig del parlament. Eixa mateixa nit, després de la Dansà, es va fer la presentació oficial del CD a la placeta de les Monges amb lectura de la poesia de Rafael Súria sobre les Danses, amb paraules, músiques, i amb imatges  de l'artista Vicent Boïl, projectades sobre la paret de la Casa de Pedra.

Arran les converses al llarg de l'any per a la publicació del disc, tant Vicent Torrent com altres companys seus descobriren més tresors de Guadassuar i quedàrem en què vindrien de nou a gravar quan posaren en marxa el següent projecte de la Fonoteca: els Cants de l'Aurora.

Així va ser. A l'entrada de l'Antiga Cambra Agrària –per qüestions acústiques– s’amuntegaren un quants músics i uns quants cantaors i es portà a terme la gravació. Vingué de nou Vicent Torrent acompanyat per Josemi Sánchez, col·laborador ocasional d'Al Tall.

Amb Vicent vaig contactar per al primer intent de publicació del Cançoner de Guadassuar –encara en vida de l’autor– en el recentment creat Institut Valencià de la Música. Més tard, el 2005, tornà a Guadassuar per a intervindre en les Jornades sobre llengua i tradicions a l’IES de Guadassuar demostrant una vegada més el seu immens saber, experiència i maneres d’observar.

“Com va per Guadassuar?”; “i les Danses?”. Són les seues preguntes quan te’l trobes,  siga en el context d’un concert, en el tren o en qualsevol altra ocasió, com fa un parell d’anys el dia del Cant d'estil al Convent del Carme de València, conversa a la qual es va sumar la malaurada Inmaculada Tomàs. Tots parlant de Guadassuar.

Jordi Reig, company als estudis de Musicologia al Conservatori de València, es va quedar descol·locat quan el professor li digué que no li podia ensenyar res sobre música tradicional valenciana (folklore es deia aquella assignatura). Eixe era el panorama.

El vaig cridar per a ser Cap de Dansa el 2005 i ens deixà també un dels parlaments més erudits i professionals que s’han pronunciat. Més recentment li devem a Jordi la col·laboració desinteressada al Cançoner de Guadassuar, un pròleg que li vaig demanar quan estàvem corregint, refent i reconstruint els dos editors J. Enric Mut i jo mateix el Cançoner. Pensàrem que un text de Jordi donaria una perspectiva complementària i més actual al llibre i que augmentaria el valor de la publicació. Així va ser.

Tant Vicent Torrent com Jordi Reig fan referència a Guadassuar als seus respectius llibres sobre música tradicional valenciana, l’un del 1990 i el segon de 2011.

I Manolo Miralles l’hem vist d'espectador algun dia Nadal en la breu actuació de la Banda de Guadassuar a la Plaça Major (per qüestions familiars). Ara, ningú el parava per demanar-li autògrafs, ni tant sols per saludar-lo i agrair-li la seua llavor, més bé, passava totalment desapercebut.

Al documental Sempre Al Tall apareixen altres personatges que d’una manera o altra han passat per Guadassuar: Pep Botifarra, que ha estat cantant al nostre poble en sis ocasions, Carles Dénia, que vingué el juny convidat pels Amics de les Danses, o Maribel Crespo que actuà el passat any amb Sis veus per al poeta.

Aquell dia de la presentació del CD de la Fonoteca, aquell dimarts de Danses del 98, entràrem per la vesprada a les Monges, a la Casa de Pedra, per resoldre qüestions tècniques per a la nit. Encara no era la Biblioteca. Dins l'edifici que coneixiem –aquella escola infantil amb capella i vivenda per a les monges– hi havien cates fetes per especialistes. Havien descobert uns arcs i uns grossos pilars desconeguts per als guadassuarencs fins el moment. Eixos elements arquitectònics de valor, amb la intervenció d’eixos especialistes, van ser adequadament retrets i passaren a augmentar el valor d'aquell antic edifici.

Al Tall ha retret i conservat també elements que s'estaven perdent per a posar-los en valor i preservar la nostra identitat i cultura, fugint de la globalització i la homogeneïtzació.

I Guadassuar no hauria de permetre que les restes arqueològiques que li queden en cultura popular siguen anul·lades, globalitzades, xafades (efecte panderola roja) per altres festes i manifestacions que tenen o volen tindre tots. No hauríem de deixar que ningú del poble tapara amb porlam eixes restes de pedra i tampoc que ningú de cap poble veí les tapara amb algeps, ni que ningú més, vinga d’on vinga, les cobrira amb cap material que ens venguera o regalara per més modern i millor.

La Casa de Pedra, un edifici únic (i propi). La nostra cultura popular també.

Vergonya cavallers, vergonya, l’últim disc d’Al Tall.

22 d’octubre del 2016

ZACARÉS I GUADASSUAR


Francesc Zacarés és, sense dubte, un dels compositors valencians més notables dels nostres dies. I també un dels menys reconeguts per les seues (i nostres) terres. Solen passar estes coses. La seua vàlua sí que l’aprecien en canvi a nombrosos llocs de l’estranger on no paren de premiar les seues composicions: Holanda, Estats Units, Itàlia, França, Bèlgica, Japó...

El seu lligam amb Guadassuar dura ja 27 anys. Des de 1989 és professor de l’Escola de Música i a més del 1995 al 2006 va ser director de la Banda de la Societat Musical.

L’empremta guadassuarenca està present des de fa temps en moltes de les seues composicions en les quals utilitza melodies populars per a l’elaboració de l’obra: Sant Roc (pasdoble encàrrec dels festers del 1997 i que obri tots el concerts d’eixe dia), Guadsual·lia (per a banda, interpretada a Holanda al Certamen Internacional de Kerkrade per la Banda de Guadassuar dirigida per ell mateix), DansCinc-GuadBrass (escrita per al prestigiós quintet de metalls Spanish Brass Luur Metalls), Unió Musical Santa Cecília de Guadassuar (pasdoble dedicat a esta banda mentre era director d’ella) o De Causis ‘The order of the Chaos’ (obra obligada per a la Secció d’Honor del Certamen de València el 2011).

La més recent de les composicions on continua estant present l’empremta de la música tradicional de Guadassuar es titula Il·liberis, un concertino per a flauta i piano. Curiosament l’obra està dedicada al flautista Miguel Llopis, fill del que va ser director de la Banda de Guadassuar entre 1978 i 1981, anys en què este flautista formava part de l’esmentada banda.

El mateix autor indica: “basat en les metamorfosis de melodies de danses de Guadassuar”. Ara, coneixent l’estil de Paco Zacarés que ningú espere escoltar melodies conegudes citades de manera textual. La qüestió és  que eixos temes els transforma i metamorfoseja, com sol dir, per tal que resulten material útil i així elaborar la composició, generalment d’estructura també complexa.

Uns exemples del que fa. El primer tema de la forma sonata que estructura l’obra està basat en la primera melodia de la Dansà però “introduint un mode octòfon sobre el que es construeix una nova melodia”.

El tema A de la segona part del desenvolupament està creat a partir de la melodia de  l’Eixida i la metamorfosi la realitza “superposant la melodia al ritme harmònic generat anteriorment”.
El tema B de la mateixa segona part del desenvolupament pren com a referència el Passacarrer de les Danses “amb una disminució de valors rítmics i amb algunes xicotetes variacions melòdiques”.



L’estructura d’este desenvolupament “es basa en atorgar potencials numèrics a les diferents notes del mode octòfon utilitzat segons les atraccions d’intervals de 2a menor i 5a justa”. La composició la finalitza amb una fuga que actua com a reexposició del primer tema de la forma sonata, una fuga a cinc veus amb un subjecte i quatre contrasubjectes

Il·liberis és interpretada regularment per tot arreu del món (Corea, Japó, EEUU...) i forma part del programa dels estudis de flauta del Conservatori Superior de València. L’obra ha sigut transcrita també per a clarinet i piano per l’autor.

I per si fóra poc, allà on va indica la procedència de les melodies. Exemple a assenyalar és el del passat any a Udine (Itàlia) on impartia un curs d’anàlisi. Els exemples corresponien a les Danses de Guadassuar, i a més de la música, els va parlar de la festa, que els llogarencs relacionaven amb la pròpia tradició carnestoltenca tan prop com estan de Venècia…

Un gran luxe que Paco tinga present Guadassuar i les seues músiques en les composicions que continua escrivint. Ell, un excel·lent ambaixador de Guadassuar pel món. I un gran deute que té este poble amb Paco Zacarés.