DE PORTA A PORTA

Sant Roc és un dels sants més festejats arreu de les terres mediterrànies. Inclús a alguns pobles es celebra l’endemà el dia del gos. (Tranquils que no és una errada, no s’ha colat un escrit per al programa de festes d’estiu. De seguida apareix Sant Vicent i l’Aurora. Un poc de paciència.)

Vallanca, per exemple, és un dels nombrosos llocs que li fa festa a Sant Roc. Que on està eixe poble? Amb poc més d’un centenar d’habitants censats, es troba al Racó d’Ademús, és un dels set pobles que l’integren. A Vallanca, el setze, el dia Sant Roc –el patró de la Real Villa– es fa una processó. Fins ací tot normal.

Però anem primer amb els detalls. Pel matí pugen els Sants de la Pedra de l’església a l’ermita, a uns quants metres de desnivell, i aprofitant el viatge, baixen a Sant Roc a l’església. Tot amb música de pita, que és com denominen la dolçaina en estes terres.

Per la vesprada, processó del sant, ara, de l’església a l’ermita, de porta a porta. La tanca una banda de música –forana– i a més huit persones ballen el ball dels arquets, reintroduït recentment amb la utilització de músiques pròpies del poble, de la mateixa manera que els gegants i cabuts de la nostra Repartició de la Carn. Iniciativa, com ocorre en les coses ben fetes, d’una persona que sap del tema, Fermín Pardo.

I què té a vore esta celebració amb Guadassuar? (Un poc més de paciència.)

El quid de la qüestió el trobem en el de porta a porta del títol. I és que tant la porta d’entrada de l’església de Nuestra Señora de los Ángeles, com la de l’ermita de Sant Roc, inici i final de la processó, són portes procedents de Guadassuar.

El cas és que l’any 1967, Francisco Monleón, de Vallanca, és destinat com a guarda forestal a Guadassuar. Curiós també, procedent d’un terreny tan abrupte, anar a treballar de guarda a la Ribera, clar és, guarda de la Garrofera. Home afable i de fàcil paraula, molts dels assidus d’aquells anys a la nostra muntanya encara el recorden.

El primer assumpte a resoldre pel senyor Monleón fou trobar un mapa on apareguera Guadassuar. Després es trasllada al nostre poble amb la seua filla major i intenta resoldre el segon assumpte, allotjar-se al nostre poble en no haver cap pensió, fonda, hotel (qüestió que perdura encara). Ho fa a una habitació dalt del bar que existia enfront del Catòlic. Mesos després ja vindria la seua dóna, a més de dos filles i un fill que faltaven.

Bé, l’home, en vore que moltes cases de Guadassuar estan substituint les seues portes de mobila per altres de materials més moderns va adquirint eixes portes rebutjades i les va traslladant a Vallanca. Algunes s’instal·len a cases particulars tant d’eixe com d’altres pobles del Racó, reemplaçant altres de fustes de menor qualitat... i dos d’elles tenen una història particular.

El 1976 es derrueix a Guadassuar la capella de l’Aurora, un annex a l’església, o millor, al campanar, situada a la seua dreta, que havia sigut construïda el 1843 per la Confraria de Nostra Senyora del Roser (aclarim que el terme confraria no té res a vore amb la Setmana Santa). Les seues enormes portes amb la coberta metàl·lica de color gris i gravades van a parar també a Vallanca. El senyor Monleón les dóna anys més tard per a ser col·locades a l’ermita de Sant Roc després de ser adaptades a la seua menuda entrada. Això ocorre el 1991, per a la festa de Sant Roc, quan aprofita per recitar allí mateix uns emotius versos. És l’únic any que les veu al lloc, doncs mesos més tard mor.

Per altra banda tenim les portes del bar Cultural, a Guadassuar, que estava situat enfront de l’església, on actualment trobem la sucursal d’una entitat bancària. Aquell bar, quan el poble tenia bars que eren lloc de reunió i estaven al centre del poble, quan el carrer Major era l’artèria que donava vida al poble, que mostrava que era un poble viu, aquell bar vigilat permanentment pel Sant Vicent de la façana de l’església, situat allí dalt des de 1578, tot seriós amb mirada fixa a la casa d’enfront. Eixes portes del Cultural –quin nom per a un bar– són ara les portes de l’església de Vallanca, inicials gravades incloses en cada una d’elles. Havien sigut guardades per a la filla major del senyor Monleón però en no haver-se utilitzat foren col·locades el 2005 a l’església de Nuestra Señora de los Ángeles, del segle XVII.

Així, tots els anys hi ha a Vallanca una processó de porta de Guadassuar a porta de Guadassuar. No és fàcil imaginar el trajecte de poble a poble en les carreteres i mitjans d’aquelles dècades. Dos portes, per cert, que al nostre poble estigueren quasi enfrontades. Quantes fires han vist transcórrer davant d’elles! Quantes processons de Sant Vicent i de Sant Roc, quantes despertaes i rosaris de l’Aurora han passat prop d’elles!

Unes simples portes, però a la fi, patrimoni local que no se li dóna importància i acaba reubicat, patrimoni guadassuarenc. Gràcies a això es conserva, podem dir. Quant que ha desaparegut! Quant que no sabem res! Altra part del patrimoni, potser, està en algun lloc desconegut més que res perquè no és fàcil de destruir: les nombroses entrades de carro eliminades igualment per la modernitat, els rastellets de pedra del Ravalet, la campana de la Casa de Pedra... Xicotets elements recuperables front a cases representatives enderrocades ja irrecuperables.

Per sort, els dos exemples que ens ocupen de les portes del Cultural i de la capella de l’Aurora els podem visitar. Una excusa per a conéixer llocs diferents. Una visita al Racó, a Vallanca, a disfrutar del silenci, de la natura... No està tan lluny. (Pensem el que costa arribar a la platja un diumenge d’agost o eixir de Mestalla un dia de partit).

Els pobles són per a gaudir-los tots. De la mateixa manera que a Guadassuar vénen forasters a la Fira –ara menys que abans– i compartim carrers, espais, persones... igual podem conèixer i disfrutar d’altres localitats. Com visitar altres fires, altres festes, semblants o diferents. Observar, comparar... formar-se una opinió i un criteri amb fonament. I si tot això servira per a ser més conscients del que tenim, valorar-ho més i intentar millorar-ho, seria una gran sort.

Joan B. Boïls

pdf

ELS XIQUETS DE MONTESA I LA CAMPANA DE LA CASA DE PEDRA

Els alumnes del CEIP Blasco Ibáñez de Montesa estan treballant el llibre La campana de la Casa de Pedra. Els de sisé ho han fet al primer trimestre i els de cinqué ho faran al segon.

A l’extensa conversa mantinguda amb ells i elles han tingut ocasió de preguntar pels enigmes del llibre, per Pere i Bernat, per Teresa la bibliotecària, Enric, el tio Vicent... i els del seu poble, Joan i Josep.

L’atenta lectura del text els ha permés viatjar, encara que siga virtualment, pels pobles i ciutats on es desenvolupa l’acció, la fantàstica dels dos protagonistes, i la real quan ja s’han fet majors, han imaginat els escenaris que són reals i han descobert els pocs detalls que els quedaven per descobrir.

Sorpresos per trobar el seu poble en un llibre, hem estat parlant sobre el seu entorn i l’han observat com mai havien observat. Han pogut donar-se compte que gent de fora valora i gaudeix tot allò que ells mateix han mantingut amb el pas del temps, i que com diu al llibre, “els pobles que han sabut conservar la seua història, el seu patrimoni, són els que més mereixen ser visitats, tant literàriament com personalment”.

Aprendre gaudint. I alhora, fent servir això per a estimar el que més pròxim tenen.

VOLEM QUE LES DANSES DE GUADASSUAR SIGUEN BIC?

Guadassuar es troba davant la possibilitat d'obtindre un nou BIC, un nou reconeixement als tresors que per sort i estima, conservem. Després de l'Església, ara li toca a un altre monument, immaterial, a una de les dos festes grans del poble: les Danses.

Propietàries del poble, no de cap associació ni entitat, com s'ha escrit en nombroses ocasions, l'Associació Amics de les Danses en representació precisament d'eixe poble anònim i sobirà va elaborar i presentar el laboriós expedient que està en estudi.

Ara, no té cap sentit presentar un expedient per a sol·licitar el BIC en el que es defensen i es posen en valor uns trets únics i que contínuament s’actue en sentit contrari, sense coherència i de manera irresponsable. Això és el que està passant. Si no som capaços de controlar els elements fonamentals i recolzar els mèrits de la festa, no mereixem que siga BIC. Així de clar.

Fa uns mesos –dies abans de l’inventat mig any danser– i de manera casual, em vaig trobar a València una de les persones que estan elaborant informes per a l'expedient. Confesse que li vaig parlar de la festa ometent el que està passant actualment a Guadassuar. En acabar, em vaig preguntar seriosament: ¿volem els guadassuarencs que les Danses siguen BIC?

Reflexionar, analitzar, avaluar o qualsevol altre sinònim va a ser útil per a millorar el que tenim. En qualsevol àmbit i terreny.

Però és fonamental l'essència d'eixa opinió i anàlisi, la consistència del coneixement del tema. L'opinió i el criteri no són qüestió de màgia ni de cap inspiració sobtada. En termes musicals ningú es creu mestre de cap instrument quan només porta uns mesos practicant. En altres terrenys és més fàcil colar i confondre. En el cas particular que ens ocupa, el de les Danses de Guadassuar, hi ha una sèrie de punts que et permeten opinar amb més criteri, que et donen fonament a l'anàlisi que fas:

• la formació acadèmica (els estudis)

• l’observació des de fa dècades (no només participació activa continuada més o menys inconscient, ni res a vore amb l’arribar ara per dir-ho ràpid, amb la incorporació fa dos dies després de portar anys sense parar cap atenció) 

• el conversar detingudament, contrastar, intercanviar visions, etc. sobre la festa en tots els especialistes amb el tema que existeixen actualment, compartint hores i hores que et fan pensar i observar més encara

• les publicacions realitzades al llarg de molt de temps sobre el tema, no sols a nivell local, per tal de cridar l’atenció sobre els elements valuosos de la festa, per tal que siguen apreciats tant dins com fóra del poble

• l’acció meditada, estudiada i contrastada sobre la mateixa festa: reintroducció de l’Eixida i el Cap de Dansa (fa 24 anys), l’assessorament als nous festers cada dilluns de danses al migdia, l’elaboració i publicació de CD de la Fonoteca de Materials de la Conselleria amb el seu estudi (any 1998), la col·laboració en les activitats i publicacions dels Amics Danses...

• l'estudi i observació de les manifestacions semblants que trobem al nostre voltant, dansaes i folies que es ballen més prop i més lluny, com, quan, on, per què, per qui...

D'entrada, si observem els nombrosos escrits publicats sobre les Danses, les conferències realitzades, etc. al llarg d'anys sembla que cauen majoritàriament en sac foradat. Es lligen?, sobretot per les persones que opinen? com potser passarà amb este. Un exemple, a l'estudi (meu) que acompanya el CD de la Fonoteca de Materials de l'any 1998 –fa quasi 20 anys– ja proposava millores –no normes– que continuen obviant-se, millores, copiades any rere any al programa de Sant Roc (per cert sense citar d’on vénen) i que encara no s’arriba a percebre que s’intenten complir. Per tant, si una persona no és capaç de llegir sobre el tema, hauria de ser prudent a l'hora de vesar opinions i llançar decisions vinculants.

Front a la bona salut de les Danses els últims anys en quan a  participació, tenim que la major degradació que ha sofert la festa ha sigut en este període, precisament fruit de l’atreviment i de la inconsciència.

Per fer-nos una idea, s’han pogut parar intents de construcció d’entrades als carrers de la Dansà estil fira de Sevilla i també de decoració carrers amb materials i objectes diferents als paperets tradicionals. Si esta degradació no es detén ens carreguem la festa, així de clar. Ens apuntem a la conservació o a la degradació?

No oblidem que existeixen nombrosos interessats per les Danses de Guadassuar de fóra del nostre poble (alguns de lluny), interessats per allò que hem conservat al llarg de segles. Internet és la manera més fàcil i comú d’obtindre informació, però si entrem a youtube i posem «Danses de Guadassuar», trobem...

Fer les coses i prendre decisions després d’una seriosa reflexió i si pot ser mesclada amb una sòlida formació i informació sol resultar més convenient que fer les coses sense pensar-les.

Apuntat tot açò, convindria si de cas recordar i ordenar tot el fons, tot l'entramat de nou. Concretar a més d'especular.

Anem a partir d’uns pressupostos inicials, bàsics:

• les Danses NO SÓN una festa folklòrica, per tant s’ha de desvincular de qualsevol grup de dansa folklòric i de qualsevol exhibició folklòrica (no és una recuperació de museu, és una festa viva; no té res a vore amb els balls de comptes)

•  traure les Danses del seu context (espai: el carrer, i temps: l’última setmana d’agost) és molt delicat i si es fa, s’ha d’estudiar de quina manera; no valen les comparacions amb el que fan altres festes, estem parlant de singularitats molt extremes, no de festes homogènies

• les Danses no són la Dansà, encara que siga la part més important; les Danses són un ritual (Passacarrer, l'Eixida, el Cap de Dansa, la Dansà i el Danseret), però les Danses són també molts altres elements: el carrer i el veïnat, la participació oberta, el públic, la confecció de trages, la simplicitat, l'arrelament en el temps, la consciència de la festa, etc., etc.

• qualsevol persona no pot introduir el que li done la gana ni inventar res sobre la festa, tot i que esta no tinga propietaris

Directament, hui, caldria eradicar de manera immediata (i fàcil):

• que cap persona reproduïsca el repic amb les castanyoles que fan les caixes (recurs emprat en un determinat moment per l'única caixa que tocava a les Danses per tal d'arrossegar ell sol el número creixent de balladors); la simplicitat en el moviment, en el toc de castanyoles, en la confecció de trages, etc. és el que ha fet que perduraren en el poble, no en especialistes

• suprimir la recent celebració del mig any almenys de la manera que es porta a terme i que va totalment en contra del que hi ha expressat a l’expedient BIC (altre tema seria reconvertir l'acte sense que aparega el que es fa en agost) 

•  eliminar l’ús del terme disfressa tan extés últimament, quan el concepte és fer-se trages de Danses (posar-se damunt allò que no és habitual i diari); l'ús del terme disfressa demostra no tindre ni la més mínima idea del valor de la festa, a més d’estar perjudicant-la de manera greu

• les imatges i les informacions que es faciliten als mitjans de comunicació sobre la festa són fonamentals (per exemple, no es pot medir l’èxit de les Danses amb els litres de cassalla que s’han begut)

• evitar pintar carrers amb l'excusa d'innovar; les Danses no necessiten més elements dels que ja tenen, almenys si volem conservar-les

A ressituar i controlar (que no significa prohibir):

•  les desfilades al descans de la Dansà no han de superar la Dansà en sí; els vehicles grans i a motor i el so gravat amb tants decibels és totalment alié a la festa

• no convertir en fonamentals ni alimentar elements introduïts en un determinat moment (prova que és una festa viva):

o   els premis són un reconeixement i una ajuda però no haurien de ser el motiu per a eixir a ballar, haurien de potenciar els elements importants i no premiar qui no balle bé, qui lloga o compra trages, etc.

o   que l'organitzador siga un home (fester) i l'objecte d'adoració una dona (la reina) –tema delicat i anacrònic– no es soluciona nomenant també un rei

o   si en determinats moments de no molta alta participació es convidaven associacions (molt bona idea en aquell moment), ara que ja hi ha suficient participació això no s'hauria de convertir en una obligació i que cada dia li toca a...; la participació és lliure (altre element molt valuós per a BIC)

Altres qüestions i comentaris que caldria tindre en compte i que millorarien la festa de manera notable serien:

• ser fester de Sant Roc, no significa obligatòriament estar pel mig la Dansà; si no et motiva el tema, no cal estar per dins (hauria d’existir l’opció de ser fester de Sant Roc sense participar en les Danses per a qui no li interesse ni tinga ganes de col·laborar)

• si resulta simpàtic que algú es tinte el pèl o que es facen un blusó original, no hauria de ser la preocupació màxima de molts festers: podem no tindre idea de què és el Danseret, podem no haver vist mai l'Eixida, però el pèl i el blusó no falten (són dos coses diferents: la festa del mes d’agost i organitzar les Danses)

• la figura últimament de festers de reforç d’anys anteriors no és necessària; la Dansà funciona pràcticament sola si no s’entorpeix, només es necessiten uns pocs festers, així que més persones pel mig donant ordres diverses als balladors (com fer-los avançar sense ballar...) o provocant que paren a beure cada dos passes no fan altra cosa que interferir

• no es pot destrossar el ritual: ni per falta de puntualitat ni per haver triat cases per a fer l’Eixida a l’extrem contrari del carrer

•  l’Eixida és una part d’aquest ritual de les Danses i caldria evitar la concepció photocall: eixir de la casa, foto, i fugir ràpidament per a que passen els següents

•      la figura del Cap de Dansa –de difícil ubicació des de la seua reintroducció– no hauria de banalitzar-se amb persones que ni saben ni volen saber res de les Danses

•  l'assessorament als festers s'hauria d'iniciar prompte, no el dilluns de danses a hora de dinar, i des d'un primer moment que queden clares les coses 

•  un fet també simpàtic com repartir melons (no té res a vore amb la festa) entre els veïns del carrer que sopen a la porta de casa (element valuós de cara al BIC) no es pot realitzar al Passacarrer de manera que el frene i el trenque i l'important siguen els melons, no el Passacarrer 

•  no estaria gens malament que el sopar de festers i músics es fera al carrer, prop d’on es porte a terme la Dansà; per una banda s’incidiria sobre un dels elements fonamentals,  la sociabilitat (veïns sopant al carrer, contacte entre...) i per altra es reduiria el desplaçament des de lluny que ocasiona retards i un trasllat absurd amb músiques alienes per carrers on no hi ha ningú (el sopar, simple, com la festa, d'entrepà; el sopar no és més important que les Danses)

• el fet que ballen xiquets de poca edat, a més de fer gràcia, denota que valorem i sentim la festa, que des de menuts es senten les Danses i cuidem el futur, molt bé, però no pot haver un nombrós grup de pares i mares frenant la marxa de la Dansà, al mateix temps que es tapa la visibilitat de les fileres que avancen pel carrer (es pot vestir els xiquets i que no ballen fins que no siguen més grans; també es pot ensenyar-los a casa a que ballen bé, com s’ha fet sempre)

•  la Dansà de dissabte hauria de ser igual de participativa com la resta de dies i eixir a ballar i a gaudir sense complexos, inclús de manera espontània

• les caixes suporten una càrrega descomunal: arrossegar els centenars de balladors i balladores que no solen escoltar ni controlar el ritme de les castanyoles; fa un temps era anecdòtic –només divendres– el fet de que estiguera tot un carrer sencer ballant d’extrem a extrem i la resta de dies els balladors i balladores es traslladaven al llarg del carrer, ara això ocorre pràcticament tots els dies, per tant, facilitem-los la feina (exemple d'innovació molt ben utilitzada és el sistema d'escolta amb auriculars que utilitzen per coordinar el ritme)

• és molt difícil que la música dels instruments de vent arribe a tots els balladors si el carrer està en moviment d'extrem a extrem, a més, enmig el soroll de les castanyoles dels centenars de balladors, però segurament sí que és possible distribuir-se de millor manera per tal de que no es produïsquen desajustaments

• com a pasdoble que és, el Danseret (substitut del fandanguet final) hauria de ballar-se agafats per parelles, descartant en la mesura del possible els moviments tribals tan habituals

Utilitzant una expressió molt usual actualment seria buscar l'excel·lència, mimar la festa. Si Guadassuar vol continuar degradant-la, almenys jo personalment em desmarque i no vull ser còmplice.

Que un monument o una festa siguen declarades BIC no és cap premi. És un reconeixement per haver preservat uns elements d’alt valor, i al mateix temps, és un compromís per a continuar conservant-los.

Qualsevol document referent al patrimoni immaterial ho deixa clar. Per exemple, llegim el Plan nacional de salvaguarda del patrimonio cultural inmaterial i ens sorprendrà que  cada un dels punts es compleixen a les Danses de Guadassuar, però atenció, l’últim dels díhuit punts diu: és vulnerable.

Si els guadassuarencs estem d’acord amb conservar, cuidar i mimar, avant. Si l’opció és actuar cadascú pel seu compte sense to ni so destruint eixos elements de valor açò és una altra possibilitat. Fàcilment les Danses les podem convertir en una desfilada de disfresses a la manera de Vinaròs, Santa Cruz de Tenerife o Notting Hill.

En eixe cas, si esta és l’opció, aviseu, deixem de lluitar per ser únics i diferents i es retira immediatament la proposta per a que les Danses siguen BIC.

                                                                                                                                                                 Joan B. Boïls