D’UNA TERRA A LA VORA DEL XÚQUER

Sol ocórrer que la història que menys coneguem és la més pròxima, la local, la comarcal, sobretot perquè no ve als llibres que estudiem.

Vicent Climent, articulista i persona lligada a la història i als mitjans de comunicació, ha recopilat en un llibre 96 ressenyes de figures de la Ribera del Xúquer. Són majoritàriament breus biografies encara que alguns dels capítols són de col·lectius amb noms propis. Així que trobem en total més de 300 persones referenciades.

Són personatges de les més diverses ocupacions i oficis que tingueren transcendència al seu moment i que poc es coneixen en els nostres dies, de fet, molts d’ells ens sonaran per correspondre a noms de carres, avingudes, col·legis, etc. El ventall va del segle XI al XVIII.

Tres d’eixos personatges són de Guadassuar: Juan Cuevas (1782-1855),  Agustí Antoni Pascual (1607-1691) i Nicolau Jornet i Añó (?-1806).

Què coneixen d’ells els actuals guadassuarencs? Les composicions del mestre Cuevas? Els sermons del venerable? L’activitat com a prior a diversos convents –entre ells el del Carme de València– del doctorat en teologia Nicolau Jornet?

Al llibre, a més, trobem altres cites i altres persones relatives a Guadassuar en la resta de capítols. Des de quan es parla de sant Bernat i les germanes, a Joaquín Eleuterio Garcia Castanyer –altre músic oblidat–, o diversos organistes que exerciren a la parròquia de Guadassuar.

Persones, tots ells, que li donaren i segueixen donant-li solatge al nostre poble.

BRESSOLANT

La Diputació de València acaba de presentar Bressolant, un llibre-CD amb quaranta pàgines il·lustrades i onze cançons de bressol tradicionals valencianes, cada una d’elles, interpretada per un o una cantant diferent.

Es dóna el cas que tres d’eixos onze intèrprets valencians han estat últimament per Guadassuar col·laborant amb els Amics de les Danses: María Amparo Hurtado, Eva Dénia i Pep Botifarra. A més, també estan pel disc altres amics de Guadassuar: la violoncel·lista Merce Martínez i  Mara Aranda, qui va actuar a l’Auditori fa uns anys i qui no ha perdut contacte amb l’Associació, darrerament, per haver dedicat a alguns dels seus membres de la gravació del vídeo –a Múnich– de La Petenera “pel coneixement i conservació del patrimoni cultural, de la seua memòria històrica i de la seua difusió i promoció custodiant la joia valuosa de la Tradició”.

Bressolant ha estat coordinat i prologat per Josep Vicent Frechina, qui explicava en l’acte de presentació el significat del treball, el procés d’elaboració del projecte, etc. Una de les cançons –En tan alta que estaves– resulta que no tenia suficient lletra i per tal d’allargar-la, tiraren mà... del Cançoner de Guadassuar i li aplicaren unes estrofes de El meu xic. Així ho va indicar públicament deixant ben clara la procedència –cosa que no fan tots– i així apareix també al llibre: “

És l’estrofa:

El meu xiquet té soneta

i ja tanca els ullets;

dormirà en caroteta

i somniarà els angelets.

Josep Vicent Frechina va ser una de les persones destacades en este món de la música tradicional a les que personalment se li va fer entrega d’un exemplar d’esta publicació (concretament al Café l’Infern de Massalfassar), per tal que, com tots els demés –Eduard Navarro, Eva Dénia, Jordi Reig, Fermín Pardo, Xavier Richart, Merce Martínez, Carles Dénia, Pep Botifarra, etc.– utilitzaren eixe recull de músiques quan cregueren convenient i per a l’ús que cregueren convenient. Com ha passat ara i esperem que continue passant. Unes entregues en mà que portaren darrere moltes converses interessants, molts intercanvis d’idees i molt d’aprendre dels que saben.

UNA RIBERA D'HISTÒRIES

És el nou llibre d’Enric Ramiro, professor durant uns quants anys de l’IES de Guadassuar i mamprenedor d’activitats diverses (per exemple les Jornades de Guadassuar amb les quals es donava a conèixer el poble a propis i estranys).

Una ribera d’històries són 50 breus relats, adaptacions de contes i històries ja existents però portades als nostres pobles, a les nostres terres, amb una dosi d’humor i una conclusió final per a fer-nos reflexionar i ajudar-nos “a ser millors persones”, com diu el pròleg.

La idea, segons apuntà l’autor a la presentació del llibre, va sorgir a l’Institut de Guadassuar. Després, eixos contes van ser publicats al periòdic Levante dissabte rere dissabte i ara es converteixen en llibre.

Com que cada història transcorre en un poble diferent de la Ribera del Xúquer, una d’elles toca a Guadassuar. És la 17, titulada “El llenyater de Guadassuar”, que conta el desafiament d’un llenyater aprenent al seu mestre.

Cada conte porta una fotografia actual representativa del poble on discorre, amb el que el llibre es converteix al mateix temps en un passeig visual per la comarca. En el cas que ens ocupa, encara que l’acció es porta a terme a la Garrofera, a la fotografia tenim els pins de la Gran Via...

Però hi ha més referències al poble. A “Les tres carrasques”, ambientat a Beneixida, una de les tres carrasques protagonistes desitja viatjar al “Pi Redó de Guadassuar”. Altre, “O correu electrònic o mòbil”, va ser publicat al periòdic el 5 de juny de 2010, dedicat a l’Associació Amics de les Danses de Guadassuar, i el protagonista deia que havia estudiat a l’Escola d’Adults de Guadassuar, però ara, al llibre, diu que a la d’Almussafes, poble destinatari del conte 27. I a les últimes pàgines, on es nomenen els dedicataris del recull complet, trobem Teresa Gomis, Marta Collado i l’Associació Amics de les Danses.

Són uns relats en principi pensats per a joves –fruit de l’activitat d’Enric com a docent– però interessants i útils també per a adults, sobretot per les reflexions que porten al final d’ells:

“Tots tenim deficiències, encara que alguns ens n’adonem i altres no. [...] l’autocrítica, un valor escàs a la nostra societat.” (“La cantimplora nova i la cantimplora vella”)

“El més important és l’actitud d’estar disposat a aprendre.” (“A qui no li ha passat alguna vegada?”)

“Cal preparar-se molt per a fer una gran obra, encara que siga menuda. És molt important el gust pel treball ben fet i els detalls.” (“El gall de l’emperador”)

“Cada obstacle representa una oportunitat per a millorar la condició de cadascú.” (“Estic molt cansat i tinc molta presa”)

“...copiar sense pensar no serveix per a res. Podem aprendre de totes i de tots però contextualitzant el missatge i adaptant-lo a la nostra realitat.” (“Observar l’observador”)

“I és així com dia rere dia tenim a les nostres mans moltes solucions però preferim mirar a un altre costat. [...] el més important és [...] preocupar-nos pel nostre entorn.” (“La papallona blava”)

TONI MESTRE I FESTES

S’acaba 2016 i una de les tasques que han quedat pendents ha sigut no recordar algunes de les persones que ens deixaren ara fa 10 anys, potser ara ja totalment invisibles. Per exemple, Toni Mestre.

“Una de les característiques més visibles dels valencians moderns, entenent per modernitat els anys transcorreguts des de 1868, és la seua invisibilitat.”

Açò deixà escrit a un dels seus textos de manera profètica, tot i que ell no es referia només als que ja han desaparegut, sinó als que encara estan vius.

El seu lligam amb Guadassuar naix el 1964, quan fa amistat a la mili amb un guadassuarenc que el convida a vindre a les Danses...

Aquella visita deixa empremta en la seua persona i el poble continua present en els seus escrits. Per eixa raó resulta tan fàcil fer-lo vindre el 2003, de nou, a les Danses ara com a Cap de Dansa. Anecdòtic fou que eixe dia una sola persona en vore’l arribar el reconeix s’arrima expressament a saludar-lo: l’escoltava a la ràdio, el llegia a la premsa... Atent i amable fóra on fóra i quan fóra, inclús a sa casa del carrer doctor Zamenhof.

Per a la posteritat ens deixà nombrosos escrits d’eixos que convé rellegir de quan en quan, d’eixos que no perden vigència. La seua manera de vore les coses, d’observar allò que és habitual i de fer-ho notar com a extraordinari (perquè ho és) ens afecta directament als de Guadassuar.

Com a mostra, este article sobre les festes valencianes. Amb la bogeria i absurditat festera que ens envaeix les últimes setmanes, els últims mesos, els últims anys (com un efecte panderola roja), i en tots els àmbits, des del local fins l’estatal, no està mal rellegir-lo, pensant-lo no només sobre el que ell fa referència, sinó obrint l’àmbit, amb amplitud de mires.

“Totes les vides són camins. Tots els camins són la vida” deia en altre article.

El seu camí es va interrompre inesperadament ara fa deu anys. I sembla com si les brosses i la malesa que han crescut en este temps estigueren esborrant-lo.

TASTA MÚSICA

Temps de música i músics.

L’Institut Font de Sant Lluís de València posa damunt la taula este menú setmanal que ens pot ajudar a engreixar en coneixements musicals. Una selecció de les milers de músiques de les que tenim a l’abast de manera senzilla en els nostres dies.

Recomanable no pegar-se cap fartera, rossegar bé i assaborir bé.

Bon profit!

http://reminet.iesfuentesanluis.org/revista/?p=2611