S’acaba 2016 i una de les tasques que han
quedat pendents ha sigut no recordar algunes de les persones que ens deixaren
ara fa 10 anys, potser ara ja totalment invisibles. Per exemple, Toni Mestre.
“Una de les característiques més visibles dels valencians moderns, entenent
per modernitat els anys transcorreguts des de 1868, és la seua
invisibilitat.”
Açò deixà escrit a un dels seus textos de manera profètica, tot i que ell
no es referia només als que ja han desaparegut, sinó als que encara estan vius.
El seu lligam amb Guadassuar naix el 1964, quan fa amistat a la mili amb un
guadassuarenc que el convida a vindre a les Danses...
Aquella visita deixa empremta en la seua persona i el poble continua
present en els seus escrits. Per eixa raó resulta tan fàcil fer-lo vindre el
2003, de nou, a les Danses ara com a Cap de Dansa. Anecdòtic fou que eixe dia una sola persona en vore’l arribar el reconeix s’arrima expressament a saludar-lo:
l’escoltava a la ràdio, el llegia a la premsa... Atent i amable fóra on fóra i
quan fóra, inclús a sa casa del carrer doctor Zamenhof.
Per a la posteritat ens deixà nombrosos escrits d’eixos que convé rellegir
de quan en quan, d’eixos que no perden vigència. La seua manera de vore les
coses, d’observar allò que és habitual i de fer-ho notar com a extraordinari (perquè
ho és) ens afecta directament als de Guadassuar.
Com a mostra, este article sobre les festes valencianes. Amb la bogeria i
absurditat festera que ens envaeix les últimes setmanes, els últims mesos, els
últims anys (com un efecte panderola roja), i en tots els àmbits,
des del local fins l’estatal, no està mal rellegir-lo, pensant-lo no només
sobre el que ell fa referència, sinó obrint l’àmbit, amb amplitud de mires.
“Totes les vides són camins. Tots els
camins són la vida” deia en altre article.
El seu camí es va interrompre inesperadament ara fa deu anys. I sembla com
si les brosses i la malesa que han crescut en este temps estigueren
esborrant-lo.